.
L’EXISTÈNCIA
Com un riu a la primavera,
que s’alimenta de les blanques muntanyes.
Pot ser que hi hagi hagut alguna cosa…
d’on aparegués tot, allò que coneixem.
L’atzar, les realitats possibles
o més enllà de la causalitat
buscant una via, que respongui
a allò que existeix i m’envolta.
Pensaments, matemàtiques, sentiments, voluntat
molècules, naturalesa, univers o temps
l’amor, la consciència i la vida en sí
qual fràgils ombres.
Si sóc alguna cosa més que matèria
o si la vida té algun sentit
els ho preguntaré a les petjades,
a la lògica, i també…
A aquella estrella, que davalla.
.
.
HI HA DIES…
Que veus com tot allò que vius, i t’envolta
no és més que un decorat, com un reflex
d’alguna cosa que, per dins, simplement batega.
I quan retorna aquella inquietud
que no saps si et desperta o t’ennuvola
et replanteges: tot allò que, tantes coses…
Però saps que no ho retindràs,
que perdràs de vista aquests instants
de lucidesa, o confusió. Què comprengueres?
Tornaran aquells dies
i ja tot seran paraules i passos buits
des que… A qui reconegueres, més enllà?
.
.
.
Déu és…
¿qui pot veure el Sol,
observar-lo fixament?
però cap al tard, rogenc
no és preciós?
.
.
Així mateix, Jesús
ens parlà de qui no veiem
perquè ell:
“estava amb Déu, i era Déu.
I es féu carn.” –Ev.Joan cap.1–
.
.
.
ELS SENTITS
Veig el vent, pel moure de les fulles.
Escolto el silenci, quan calla el soroll.
Palpo els núvols, per la pluja que deixen.
Les estrelles s’oculten rere el dia
però cada vegada es deixaran intuir
fins, de nou, tornar-se a fer fosc.
Veig una vida, potser no fores com nosaltres
escolto esdeveniments, traspassant així les paraules
palpo el teu amor… que encara em costa comprendre.
.
.
DESGRANANT LA VIDA
Sorra entre les mans, que suaument va lliscant
i ja poc en queda… d’aquells dies.
¿Aconseguiren captivar-me els grams lluents
que les profunditats prengueren, d’un antic tresor?
.
